PDF version

Relacions, persones properes: el que fa que algú porti la nostra sang. Entrevista a Ana Álvarez-Errecalde, per Daniel Gasol.

Ana Álvarez-Errecalde (Bahía Blanca, Argentina, 1973) finalitza la seva estada a Hangar després de dos anys com artista resident. En aquest recorregut l'Ana ha continuat desenvolupant el seu treball a l'entorn de l'estudi de la identitat, la seva manera de metamorfosar-se, i la seva fragilitat.
Tractar aquests temes suposa per a l'Ana una indagació personal, on podem descobrir entramats que reconeixem, les relacions parentals i les seves afectivitats, el poètic del pas del temps i l'afecte que sentim cap a éssers concrets, i definim així la nostra pròpia identitat i la forma en què ens establim amb la resta de persones que ens envolten.

P.: El teu treball Talles és molt comprometedor. La instal·lació conforma un entramat entre una botiga de roba, una realitat d'imatges que no sembla molt palpable en la publicitat enfocada a la dona i una forma d'identitat de cadascuna de les persones que es volen emprovar un vestit que s'exposa penjat d'una perxa. Ens ens pots parlar?

R.: Talles forma part de MORE STORE, una botiga de roba que ironitza sobre una societat on absolutament tot està a la venda. Vaig fotografiar gairebé cinquanta dones d'edat, mida, color de pell i país d'origen diferents. Vaig voler no només donar visibilitat als cossos que generalment queden tapats i negats per no correspondre al suposat "model" de dona, sinó també permetre que l'espectador es formés la seva opinió sobre el valor del cos tant a nivell estètic com per la seva procedència. Hi havia MADE IN Camerun, Costa Rica, Rússia, Islàndia, USA, Xile, Itàlia i molts altres països. Cossos sense marques i cossos tatuats, tallats, cremats, arrugats ... Les dones que hi van participar volien i necessitaven sentir-se d'alguna manera representades. Per a mi va ser una experiència molt enriquidora. Va ser un projecte molt difícil de dur a terme. Mai no havia treballat la fotografia en tres dimensions, vaig aprendre moltes coses. En aquest moment una selecció d'aquests vestits i el vídeo formen part de l'exposició 1M2 - Invasió Subtil que viatja a Olot, Osca i Tournefuille.

R: He vist el teu curt documental sobre el treball del teu company Jorge Rodríguez Gerada, que dibuixa retrats de gent del barri, a les parets dels edificis, vaig veure com la gent fotografiava el que està situat al costat del CCCB ...

R.: Aquest va ser el primer. Molt clàssic, una entrevista al Jorge, preses del barri i les coses que passaven en aquesta plaça de Valldonzella, que és bastant pintoresca. Bé, era, perquè ara és molt asèptica. Després vaig fer el segon a Madrid, del qual com que és llarg només vaig penjar a Internet el tràiler. Aquí només vaig deixar parlar la gent, tenien molta curiositat, i vaig tractar de recalcar aquesta part en què la gent anava explicant la història. Les preguntes i respostes de la gent formaven el perquè de l'obra, i el Jorge pràcticament, no va parlar, excepte al final.

R: De fet, en una de les seves entrevistes, diu que l'obra no és el mateix dibuix a la paret, sinó que és tot el conjunt, des de la recerca del veí fins a la seva desaparició, i ens parla de la identitat, d'allò que és efímer, del carbó que s'esborra ... em sembla una bona metàfora

R.: En el documental de Madrid es veu molt clar, la gent discutint la presència del protagonista retratat i aportant comentaris com: "bé, la vida és així, efímera", i t'ho diu un obrer. És molt bonic per això, perquè és gent que no està involucrada en l'art i tanmateix estan posant de si mateixos interpretant l'obra. Dins del caòtic que és el documental, té aquesta cosa de poesia que el fa màgic. Un altre que vaig fer al País Basc, un de molt curtet, va ser un xoc per a nosaltres, perquè la gent associava la imatge amb quelcom polític. El Jorge havia triat a un noi jovenet del barri, amb pinta anarco, amb el cabell larg. La gent pensava que era Franco, al·lucinaves. Això també ens parla de com n'és de difícil posar un altre missatge quan la gent ja té una idea fixa.

R: És molt interessant això, creus que forma part de la teva obra?

R.: Per a res, és l'obra del Jorge, però sí que quan faig un documental surten coses de quan vaig estudiar cinema, és com una altra part de mi. En realitat en el tema artístic m'hi vaig començar a ficar després del naixement del meu primer fill, que té un síndrome força complex, un problema neurològic seriós, llavors ja no podia treballar en equip, perquè em vaig haver de dedicar completament a ell. Llavors vaig començar a fer fotos com una manera de canalitzar la meva part creativa, i vaig començar a fer uns retrats d'ell i de la meva família. Va ser aquí on va començar la sèrie Egología, i tot aquest treball molt intimista, però segueixo tenint molta passió per la part documental, que és el que volia fer des del principi. De fet ara vull començar a treballar amb el material que tinc del dibuix amb sorra que va fer el Jorge al Fòrum, però volem tractar d'aconseguir finançament per a un bon documental, llarg, amb pressupost i amb un equip.

R: Pel que fa al teu treball, es pot dir que és dur, ens dones una bufetada sobre el que semblen ser els tòpics, que moltes vegades es compleixen, sobre la nostra condició humana i la història que envolta aquesta condició. Una fotografia que m'ha tocat fondo és Viatge de família. És un retrat personal? Em recorda la síndrome Klulechov, en què veus la imatge d'un captaire, la d'un tros de pa i una altra vegada la del captaire, i entenem que té gana.

R.: Aquestes fotos no van ser pautades per endavant, jo no volia fer aquestes fotos, formen part d'una de les maneres com treballo, molt orgànica, com les fotos del part. Durant el meu embaràs somiava cada nit amb una fotografia del part on el meu nadó estava encara unit a mi pel cordó umbilical, mai no vaig pensar que això ho mostraria en l'art, era una necessitat personal. Després quan vaig veure les fotos, vaig voler mostrar-les per diverses raons. No em sentia representada amb les maternitats que fins llavors havia vist, volia mostrar que hi ha un part diferent als que havia après, que em semblaven una manipulació de la dona. I vaig voler donar la meva veu a partir de la meva experiència per dir: "bé, les coses també poden ser diferents".
Amb Viatge en Família el que va passar va ser que ens van convidar a fer una conferència, i en el viatge vam tenir un accident en aquest cotxe, va quedar destruït. Va ser una situació molt forta, estàvem amb els nens, va venir l'ambulància, ens van portar a l'hospital ... aquestes coses inesperades que et fan entrar en xoc i que et fan sentir fora de control. Hi ha un abans i un després de l'accident, en vam sortir vius, però podria haver estat diferent. Llavors vaig comprar una càmera d'un sol ús, amb el propòsit de fer fotos per l'assegurança, vaig continuar fent fotos amb en el mateix rodet. Després de viure això, tornar a casa em resultava complicat, necessitàvem una altra cosa, celebrar la vida. I vam decidir anar a fer un pícnic a Montserrat. Quan al revelar-les vaig veure el resultat de totes les fotos em van semblar perfectes per a la sèrie Egología perquè realment parlen de qui sóc i considero que aquest episodi forma una part important de la meva història.

R: És un rodet com una cronologia de vida des d'un punt de partida que va ser un abans i un després.

R.: A l'hora de posar-les és cert que primer va ser l'accident i després el pícnic, però m'agradava això que deies, que qui mira la fotografia s'ha de fer la seva pròpia història. És un fet autobiogràfic, segueixo viva, però alhora per a qui no em coneix queda aquella cosa de no saber què va passar amb aquesta família. En realitat el que sento és que vull desafiar el preconcepte que tenim a l'hora de formar l'àlbum familiar. Avui ja està desfasat amb l'era digital, però seguim fent una edició d'imatges que projecten una idea del que som, com al Facebook, on ens mostrem a nosaltres mateixos. Ets això? El que està content amb els amics i la copa, això ets tu? O el que realment et fan són les coses o esdeveniments que no formen part de cap imatgeria, que no van ser fotografiats o que van ser descartats a l'hora de l' "edició"? El meu treball apunta a això: al que mostrem ser i al que som.

R: La veritat és que vivim en una etapa en la qual és complicat saber qui som, no?

R.: Bé, d'això tracta una mica el que estic preparant també. Em van donar una beca del CONCA per a un projecte que semblaria que no té molt a veure amb la meva feina fins ara perquè estic retratant una altra gent que no és del meu entorn, però parla del mateix. Retrato immigrants, i anteposo les perspectives que tenien i la realitat, com això que un diu quan ens pregunten, "Com estàs? Tot bé, fantàstic "... aquesta idea de que som l'èxit ambulant, quan la veritat és que hi ha una altra realitat que ens costa més d'assumir i mostrar.

R: M'he quedat amb això que deies del que un pretén ser i els desitjos que tenia i el que realment sóc. En el teu treball hi ha unes fotografies d'un vestit de núvia, a la sèrie Alquímia, que semblen narrar la idea que porta aquest vestit, com un rebuig d'una il·lusió per un matrimoni que no coneixem.

R.: Al final acaba tot molt lligat encara que el recurs utilitzat sigui molt diferent, es podria dir que és documental encara que tal com el tracto no ho és, la forma és més onírica.

R: És que veig que hi ha dues línies en el teu treball, d'una banda una línia de treball en la qual es van inserint coses personals com per exemple aquest d'Alquímia, i per altra banda veig un altre tipus més femení com una cosa que només pot fer una dona, tot i que m'interessa molt el treball sobre la teva vida personal.

R.: Aquest últim continua sent treball pertanyent a Egología; el disparador va ser la mort de la meva germana Bany Sol. Mor i vull fer un treball en col·laboració amb ella. Mostrar els seus treballs. D'altra banda, em donava voltes pel cap fotografiar l'absència, perquè la necessitava i no la trobava. Vaig agafar un poema que em va enviar per email anomenat Me abrocho al deseo, on contava les coses que volia que haguessin estat diferents en l'amor, del que canvia en una relació quan es va opacant el protagonisme pel pes de les rutines i de la quotidianitat ... Un dia vaig passar per Humana, i vaig veure un munt de vestits de núvia, amb totes aquelles núvies que no hi són, fins i tot alguns tenien com brutícia del pastís de noces empastifat. Què va passar amb totes aquestes dones? Algunes havien mort, d'altres s'havien desfet del vestit i del marit ... tot anava quadrant com un trencaclosques, llavors vaig decidir utilitzar els versos del seu poema perque em suggeríssin una imatge. Podia fer un treball en col·laboració amb ella i podia fotografiar la seva absència.

R: Que significa Egología?

R.: En realitat és una paraula que no existeix, però voldria dir una cosa així com l'estudi de l'ego, l'estudi del jo.

P.: Ego com a metàfora de l'artista que parla sobre el món que l'envolta?

R.: Més que de l'artista, de la meva visió, d'alguna cosa que passa en la meva vida. Tracto de no fragmentar qui sóc: als projectes del Jorge hi anem tots, els nens són aquí a peu de grua, moltes vegades me'ls porto aquí a Hangar ... llavors això de "hi ha un jo artista i un jo no artista", tracto d' evitar-ho. Jo sóc tot el que sóc. Parteixo d'alguna cosa més integral, per exemple en aquestes fotos (mostra fotos de nu masculí). Vull fer fotos a un home, i m'adono que, en realitat, el que vull és fer fotos a l'home que estimo, perquè és ell qui em va animar a demanar-li què és el que vull fotografiar, i no havien de ser fotos fàcils per fer-les a qualsevol. Des d'una òptica molt personal m'agrada crear aquestes imatges pel seu valor estètic, aquestes fotos a mi em semblen belles, això és el que m'agrada mirar. I alhora, d'altra banda, vull compartir-les, perquè no veig que políticament les dones s'hagin permès fotografiar sovint un home nu, i quan es veuen homes nus, o són autoretrats, o són des d'una òptica gai. No trobo que hi hagi una mirada que em representi i és aquí on sorgeix la meva necessitat de mostrar les fotografies que faig.
Per això mateix avui en dia la meva feina pot semblar desfasada, perquè el gènere ja no importa, però per altra banda encara queden moltes coses en el camí. Està bé transcendir el gènere però és com la raça, el dia que no hi hagi racisme trascendim-ho tot, mentrestant, hi ha un munt de gent que no ho té tan fàcil.

R: Vas com recollint les molles i fent una anàlisi d'elles i del que passa al teu voltant.

R.: En veritat sí, encara que abans del meu primer nen no havia tingut una opinió tan forta, al final he anat per un camí en el qual he assumit diverses responsabilitats, llavors, quan faig una imatge, sento que també tinc una responsabilitat, per això crec que no tinc una producció vastíssima, perquè sento que cada cosa ha de tenir un perquè.

R: M'agrada això de la responsabilitat d'una "imatge", que no sigui fortuïta, i de la pròpia responsabilitat social que tens com a mare, dona i artista. Em sembla la millor metàfora que pots arribar a fer de la teva obra, has de ser responsable del teu entorn per poder crear.

R.: Si, crec que és així. www.elpartoesnuestro.es), que les ha gustado el trabajo El nacimiento de mi hija, el trabajo de Tallas y otras cosas que he hecho.">Ara s'ha posat en contacte amb mi una associació anomenada "El part és nostre" (www.elpartoesnuestro.es), a qui els ha agradat el treball El naixement de la meva filla, el treball de Talles i altres coses que he fet. M'han demanat unes fotografies per a un llibre sobre cesàries, que sovint no són necessàries, i es fan per comoditat del metge. M'agrada la idea de treballar sobre la cicatriu que es veu i també indagar en la cicatriu emocional, que és una idea latent en tot el meu treball. Algú ho viu amb dolor i a algú li ha donat forces per organitzar una associació que ofereix informació a altres dones perquè no passin pel mateix. Ara estic amb això, vull que cada dona tingui una fotografia única.
Estic molt entusiasmada, crec que pot arribar a sortir-ne alguna cosa molt bonica, molt forta i molt mobilitzadora.
 
R: Et veig molt animada amb aquest treball

R.: Estic molt feliç, van sortir les dues coses, la de CONCA i això. Un dia rebo aquests dos mails i em vaig començar a agafar fort perquè com que sempre en ve una de freda i una de calenta ... ja n'he tingut moltes de fredes, a veure la calenta ara (rialles).
Ara toca gaudir d'això, perquè són dos projectes molt diferents, però els veig molt propers a la meva feina. El del CONCA sobre la immigració, perquè vaig viure a Nova York com a immigrant il·legal durant set anys, i això de parlar amb els meus pares i contar-los que anava tot bé quan en realitat ho estava passant malament, encara no havia tret això, i per altra banda, escoltar aquestes històries enriqueix molt, les dels dos treballs.

R: Escoltar aquestes persones és la millor forma de recordar-les i de preservar-les en la nostra memòria.

R.: Sí, la veritat és que sí, escoltar també és donar-los l'espai perquè aquestes experiències i / o necessitats repercuteixin en més gent i alhora generin noves coses.

P.: Què t'ha aportat Hangar professionalment i personalment?

R.: De nou, la part professional i la personal són exactament la mateixa.
Quan vaig entrar a Hangar va ser tot una sorpresa. Mai no havia tingut un taller i en principi vaig tenir por de no saber-lo aprofitar. No obstant això que et donin un vot de confiança dóna molt impuls i he creat molta més obra de la que m'hagués imaginat. Vaig guanyar en seguretat a l'hora d'encarar projectes. Vaig consolidar els meus interessos. Penjar la meva obra a la web li ha donat molta visibilitat a la meva feina. Diverses de les persones que vaig conèixer gràcies a aquesta residència seguiran formant part del meu camí.

R: Parla'm sobre el que has pensat en un futur, a part de la beca del CONCA i el treball sobre els immigrants, tens plantejada alguna exposició, un descans personal ...?

R.: A finals de febrer començaré a mostrar les fotografies de les històries de cada cesària. I quant torni a tenir taller vull continuar amb MORE STORE, utilitzant l'obra Talles per fer fotografia i vídeos de persones vestint els vestits ja realitzats.
Tinc material per editar un curt que pertany a la sèrie Egología. I tinc diverses idees per continuar treballant. El que és difícil és acceptar que les coses tenen també un ritme propi que sol no estar en sincronia amb el nostre propi temps ...