PDF version

Comunicacions textuals en l'art: jo escric i tu em llegeixes.
Mery Cuesta

Em congratula inaugurar, com diria la retòrica monàrquica, el primer número de la revista en línia d'Hangar, i més amb un article que ve molt al cas de l'acte que estem cometent junts en aquest mateix moment: jo escric i tu em llegeixes.
Aquest text ve a desenvolupar literàriament alguns apunts que primer van sortir com a gargots (conjunts, rodonetes, i ratlles que comunicaven els uns amb els altres), i encara que aquestes idees podrien haver-se desenvolupat en forma de dibuix d'un mapa mental, Pilar Cruz i jo hem decidit donar-li forma de text, acostumats tots com estem a les línies justificades i paràgrafs totxiformes. Morfologia que ve al pèl, d'altra banda, per abordar el paper de les comunicacions textuals impreses que llegim o redactem els agents implicats professionalment dins de l'àmbit de l'art contemporani. El que s'expressa verbalment en qualsevol cercle professional és normalment espontani i tendenciós; el que s'escriu, potser sigui menys tendenciós en aparença perquè la retòrica maquilla. Però apliquem el Clearasil, a veure com anem de grans.
 
Parla l'artista: dossiers, jurats i burocratització

Sovint es critica la incapacitat de l'artista per explicar per si mateix el seu treball, sense necessitat de recórrer a mediadors, com ara, principalment el crític. És cert que puja la mosca al nas quan ens trobem un artista que comenta que està ficat en un interessant i nou projecte personal, i quan una pregunta amb afany d'aprofundir de què va la cosa, l'artista simplement articula una narrativitat entretallada de "Bé, ja saps", "O sigui, aixó de Lacan" o "Seran dues pantalles". Vaja, que no és capaç de construir un discurs consistent, explicatiu (ja no parlem de seductor) sobre el seu propi treball. És per això que el crític, des de fa dècades, ha desplaçat el seu paper al de portaveu de l'artista, i ha abandonat el rol que tanta falta fa i per al qual es concep en essència la seva figura i el seu paper, que és el d'oferir lectures superposades a les del propi artista i, més enllà (i estic definint el meu ideal de crític), obrir l'òptica i a partir d'aquesta proposta disparar intel·lectualment en direcció a altres camps. Però la realitat de l'artista és que qui té un amic crític té un tresor.
Ara bé, hi ha protocols de l'art contemporani en què l'artista no s'escapoleix i ha de parlar: són les subvencions, concursos i dotacions, en les quals es fa necessari un dossier que faci creure a un jurat (a qui no se li discuteix una total legitimitat) que és mereixedor d'un premi. [1] Procés il·lusionista on n'hi hagi, per arcà i per la quantitat de presumpcions sobre les quals s'equilibra. És tendència que els dossiers en els quals els artistes formulen el seu bitllet per a la rifa responguin avui a una sèrie de paràmetres establerts per la pròpia institució. La finalitat és que al jurat se li faci el matí més còmode. Amb aquest propòsit se celebren cursets de com muntar el teu dossier, que vénen a ser consells de com omplir el formulari E300 [2]. Aquesta burocratització del discurs de l'artista no fa més que regular la seva expressió per tal d'adequar-la a les cotilles de la necessitat econòmica. Un dossier d'artista hauria de ser tan personal com un necesser.
 

 
 
Parla el crític: catàlegs, articles i conceptes clixé

Reprenem la idea del crític modèlic que dota d'eines de reflexió superposades a les del mateix artista o fenomen cultural. Aquest també ha de ser investigador i experimentador del llenguatge: l'art és un camp idoni per a la gimnàstica literària. Que la reixa crítica de l'arada s'introdueixi sota la primera capa de lectura, i excavi ben a fons el substrat, per tal que mengem un pa del coneixement més nutritiu. Però - en general - d'això res.

Els debats sobre la pèrdua de potencial crític en art contemporani se succeeixen des de fa dècades, el servilisme, el nepotisme i l'amiguisme són les afonies que afecten la veu crítica. Però hi ha una altra afecció a part d'aquestes, subjectives en la seva observació i esmunyedisses a l'hora d'assenyalar públicament. És el cripticisme. La crítica d'art, ni en catàlegs ni en articles per a premsa especialitzada, no desitja abandonar l'estatus d'elit que li confereixen els seus propis protocols i el seu propi lèxic: d'aquí que insisteixi en parapetar-se en formulacions encriptades per a una majoria. Aquesta situació, aquest deliberat no voler acostar-se a un públic lector més ampli, té la contraindicació de que els propis professionals acaben deixant de llegir de pur tedi. Sento com si em clavessin una espineta a la planta del peu quan algú, en veure l'esforç a l'hora d'escriure un text per un catàleg, diu: "Però què importa, si els textos del catàleg no els llegeix ningú!". Em fa mal perquè en essència té raó. De tota manera sí que hi ha una petita porció d'individus que llegeix aquest text: els que hem esmentat i el traductor.
Sobre el llenguatge i el lèxic dels crítics,cal  apuntar una patologia molt comuna que és la dels "conceptes clixé". Per explicar-la, permeteu-me que citi Unamuno, que radiografiava el 1907 al crític imaginari Antolín S. Paparrigópulos de la següent manera:
"Per al millor assoliment de les seves empreses s'havia banyat en literatures estrangeres, i com que això se li feia penós, ja que era maldestre per a llengües estrangeres i el seu aprenentatge exigeix temps que per a més alts estudis necessitava, va recórrer a un notable expedient après del seu mestre. (...) I un cop que havia agafat l'opinió mitjana dels crítics més prestigiosos respecte a aquest o aquell autor, el fullejava en un tres i no res per complir amb la seva consciència i quedar lliure per refer judicis aliens sense minva de la seva escrupolosa integritat de crític "[3].
Aquesta dinàmica de la llambregada i posterior recita d'una cita fent-la passar per bagatge propi va garbellant el coneixement sensiblement, de tal manera que els grans que queden al sedàs són els conceptes clixé, paradigmes àmpliament cloquejats, però sospitosos de nul aprofundiment per part de qui els fa servir, i si no per què Bachelard és sempre poètica de l'espai, Deleuze i Guattari màquina de desig, i Benjamin flaneur? Els conceptes clixé no ens fan cap bé perquè no es consideren objecte de revisió. Els no llocs de Marc Augé necessiten un escorcoll.
Per acabar: adduireu que, a part de catàlegs i articles, avui gaudim de la crítica en formats de lectura i difusió nascuts al caliu d'internet. Afecta els mateixos símptomes citats (si m'apureu, l'efecte concepte clixé s'acusa encara més pel ctrl C-ctrl V, però això sí, permet contrapunts, feedbacks i respostes. Llàstima que la majoria siguin anònims improperis.

Parla la Institució: notes de premsa i fulls de sala en antítesi

Les comunicacions textuals que s'emeten per part de les institucions de l'art pretenen tenir un caire purament informatiu. Les notes de premsa exposen ben claretes una sèrie de dades que anomenem tècniques, i una descripció lèxica i moralment correctíssima per que la notícia corri com la pólvora. Les notes de premsa són instruments necessaris i normalment ben articulats per a la difusió de les activitats culturals. Una altra cosa són els fulls de sala, flyers impresos en blanc i negre mida foli que es posen a l'entrada de la sala amb la sana intenció de fer més digestiu el contingut. Què seria de molts nàufrags sense la taula de salvació del full de sala, que proveeix de punts de suport en un mar de formes i missatges incomprensibles? De nou ens trobem davant d'un dispositiu d'interpretació del que és artístic. Com a suport didàctic o orientatiu, el full de sala és de rebut, és a dir, forma part de la tasca de difusió cultural que figura a la idiosincràsia de les pròpies institucions culturals. Però el full de sala compleix sovint un paper massa generós ... envers els artistes, ja que més sovint del que voldríem les propostes artístiques no són capaces de parlar per elles mateixes, i necessitem aquesta taula d'interpretació de codis que se'ns proporciona a l'entrar. Un cop llegida, ah, ara sí, sento. No hem de deixar a mercè de simples folis fotocopiats el pes, no només de la interpretació, sinó de la percepció, el sentiment i l'emoció que traspua una proposta artística.
Com veieu, les dues comunicacions textuals per part de la institució estan en antítesi: mentre la nota de premsa és desafectada com un iceberg, el full de sala es passa de calor paternal.

El que s'ha dit pel que fa als fulls de sala és extensible als vinils de paret, ja que alguns organismes i institucions prefereixen gastar-se una mica més de diners en un bon vinil, sigui per previsió de molt trànsit de visitants o per evitar la vergonya de veure els folis fets un nyap.

Parla el periodista: refregits i espectacle

La nota de premsa arriba al periodista, que - en el cas de no estar especialitzat en art i cultura - la reprodueix tal qual, i en el cas d'estar especialitzat, la refregeix. Canvio indicatiu per subjuntiu, hi fico subordinada, i llest. El que sembla un acudit, és malauradament real encara que una mica més vermiforme en els mitjans de difusió cultural de gran tirada, que es troben en un terreny a mitges entre la impostació de criteri i la promoció. Les ressenyes d'art en diaris i revistes de gran tirada són asèptiques. Aclaparades pel pes de la visibilitat, tenen abans en compte la significació i rendibilitat d'ocupar aquest espai a la pàgina, que els arguments que vingui a expressar un text. És per aquest motiu que: a) una ressenya no massa complaent desencadena les ires de l'Olimp, i conseqüentment b) les ressenyes són en la seva gran majoria favorables. Es deixen sentir ocasionalment algunes veus dissonants en els grans mitjans de premsa escrita, però sol tenir més a veure amb enfants terribles i dinosaures, dos interessants mites del món del periodisme per esmicolar en una altra ocasió.

D'altra banda, cal subratllar el freqüent enfocament sensacionalista que des dels mitjans de comunicació generalista s'aplica a l'art contemporani; els telenotícies s'esforcen a destacar les propostes artístiques des del punt de vista més espectacular i xocant. Aquests reportatges i notícies rubricats gairebé sempre amb un comentari humorístic tenen un potencial social altament tòxic, ja que incideixen en el paradigma de l'artista il·luminat i / o estafador, i reforcen la bretxa entre el públic i l'art contemporani. Un parell de somriures arrencats a la sobretaula a costa dels artistes que surten massa cars.

---------
Aquest repàs de les comunicacions textuals en l'art s'ha referit en la seva majoria a aquelles que es materialitzen en paper imprès, però queden pendents d'analitzar les especificitats de les que es desenvolupen a l'Internet, que només hem tocat de passada i que, tanmateix, presenten una definitiva ruptura amb els límits dialèctics assumits fins ara: jo escric, tu em llegeixes .... i repliques.
-------------

[1] autocites: consultar referent a això el text escrit per Jorge Luis Marzo i jo mateixa titulat 'Sobre els jurats artístics: la conveniència de publicitar les seves deliberacions'_ Disponible a: www.merycuesta.com / pdf / jurados.pdf

[2] Que, per cert, és el de prestació per l'atur.

[3] Miguel de Unamuno: 'Niebla', Ed Cátedra, 1985.